Alarma i mitjans de comunicació

Alarma i mitjans de comunicació

Els estudis sobre els mitjans de comunicació certifiquen que aquests tenen efectes significatius en la societat, encara que no existeix consens sobre la naturalesa i abast d'aquests efectes. El model que ha explicat amb més èxit els efectes que produeixen els mitjans de masses i quines són les seues relacions amb l'opinió pública ha sigut la teoria de l'agenda setting. En aquesta teoria s'emfatitza el poder dels mitjans de comunicació per a atraure l'atenció cap a certs temes o esdeveniments (Rubio Ferreres, 2009).


Certes rutines periodístiques com la selecció de les notícies més importants del dia, la grandària dels titulars, l'extensió d'una notícia i l'insistir en ella durant dies consecutius són les que determinen la importància dels esdeveniments i els situen en el centre d'atenció de l'opinió pública. Per aquest motiu l'agenda dels mitjans d'informació es converteix en l'agenda pública (McCombs, 2006).


Quan aquestes pràctiques per a dotar de major rellevància a determinades notícies s'empren amb poc rigor informatiu poden degenerar en alarma social. El volum desmesurat de notícies sobre un mateix tema, la informació excessivament negativa o les previsions de futur dramàtiques i poc fonamentades fomenten la por i la incertesa entre la societat, la qual cosa pot portar a crear un clima d'alarma.


Construcció de la realitat i teoria del framing


La realitat és inabastable. L'ésser humà no és capaç de percebre íntegrament l'entorn que li envolta. Per això, necessita mecanismes de simplificació que l'ajuden a comprendre la part de realitat que percep mitjançant intermediaris, com són els mitjans de comunicació (Noguera Viu, 2006). Per tant, els mitjans de comunicació són els intermediaris perquè la societat siga capaç de comprendre i conéixer el món que li envolta.


McCombs (2006) afirma que les notícies diàries ens avisen dels últims esdeveniments i dels canvis en aqueix entorn que queda més enllà de la nostra experiència immediata. Però les informacions dels mitjans de comunicació fan bastant més que limitar-se a assenyalar l'existència d'uns fets importants. Amb la seua selecció i desplegament d'informacions, dirigeixen la nostra atenció i influeixen en la nostra percepció de quins són els temes més importants del dia. Per aquest motiu l'agenda dels mitjans d'informació es converteix en l'agenda pública. En altres paraules, els temes de preocupació més destacats es transformen en temes de preocupació més importants.


Aquesta és la tesi central de la teoria de l'agenda setting Així, els mitjans de comunicació juguen un paper clau en la consolidació de l'opinió pública. El missatge final que li arriba al lector depén de l'enfocament o frame que li haja donat el periodista a la notícia. Els frames els brinden a les persones una forma ràpida i fàcil de processar informació. Per tant, les persones utilitzaran els filtres mentals que signifiquen els frames per a donar-li significat als missatges que els arriben. D'aquesta forma l'emissor i el receptor de la informació tenen un gran poder en utilitzar aquests esquemes i l'emissor pot influir sobre com els receptors interpretaran el missatge (ÁguilaCoghlan i Gaitán Moya, 2012).


És ací quan apareix la teoria del framing. Aquesta teoria estudia com els mitjans de comunicació configuren el frame de les notícies. El framing essencialment significa selecció i preeminència o notabilitat. Fer un frame és seleccionar alguns aspectes de la realitat percebuda i fer-los més rellevants o notoris en un text de comunicació, de tal manera que promoguen un particular problema, definició, interpretació, una avaluació moral i/o recomane un tractament especial per a l'element descrit (Entman, 1993).

D'aquesta forma, quan un mitjà de comunicació o un periodista està ressaltant uns aspectes sobre uns altres en l'elaboració de la notícia o excloent determinats elements, li està donant un enfocament, enquadrament o frame determinat. El criteri de noticiabillitat està conformat segons la ideologia del propi periodista i segons la lògica de les empreses informatives.


Alguns estudis han conclòs que per a estudiar el framing en les notícies, existeixen dues tendències clarament diferenciades: cuantificadora i interpretativa. La tendència cuantificadora aborda l'estudi dels productes amb mètodes principalment quantitatius, com les anàlisis de contingut més o menys informatitzats i els experiments sobre les respostes del públic.


Mentre que la tendència interpretativa, vinculada al constructivisme i al pensament crític, explora la composició dels frames, tant mediàtics com personals, i el seu context sociocultural (Vicente Mariño i López Rabadán, 2009).



Globalització i societat del risc


La globalització es pot entendre com l'expansió mundial de les noves tecnologies de producció industrial i les comunicacions de tota mena (de comerç, capital, producció i informació) a través de les fronteres i suposa la creació de xarxes, sobretot econòmiques, però també culturals i polítiques, que comprenen el món sencer.


La globalització ha suposat que l'home del nostre temps estiga més informat que mai. A través de diversos mitjans de comunicació: premsa, ràdio, televisió i, més recentment Internet, la informació arriba fins nosaltres cada vegada més ràpidament. L'espectacular desenvolupament experimentat per les noves tecnologies de la informació i la comunicació ha creat un nou ordre mundial de la informació, dirigit principalment a oferir a l'individu una major eficiència i immediatesa en la recepció de la informació.


Així, la informació també ha traspassat fronteres, però la globalització de la informació no sempre resulta beneficiosa. Entre els efectes col·laterals no desitjats, destaca la difusió global de l'alarmisme. La divulgació immediata de les notícies transporten a l'audiència al mateix centre dels conflictes, la qual cosa contribueix a generar entre la població un sentiment de vulnerabilitat i incertesa (Curiel Corretja, 2013).


El sociòleg alemany Ulrich Beck (1998) ha estudiat quin paper juguen la incertesa i la por en la societat globalitzada. Mitjançant l'expressió “societat del risc”, Beck explica que l'existència permanent d'amenaces per a la salut i la naturalesa és ja una característica determinant de la societat moderna: en la modernitat avançada, la producció social de riquesa va acompanyada sistemàticament per la producció social de riscos.


Actualment vivim en un nou context social: el de la societat del risc, entesa com una nova forma social que sorgeix com a conseqüència de la modernització de la societat industrial, on es generen riscos de tota mena (conflictes bèl·lics, mediambientals, econòmics, etc.) que eludeixen constantment el control oficial. El procés de modernització ens espenta cap a un escenari on la possibilitat que es produïsquen desastres és major que abans, fruit de l'increment dels elements de risc associats al desenvolupament de la ciència i la tecnologia, els efectes de la qual són difícils de previndre tant com de controlar (Beck, 1998).


La tasca que exerceixen els mitjans en relació amb els esdeveniments que, per la seua naturalesa, poden generar sentiments d'inquietud i temor social, no es limita a la seua faceta informativa o comunicativa (Curiel Corretja, 2013). Les sensacions d'inseguretat poden estar fundades pels desastres o tragèdies que arrasen diàriament el nostre planeta. No obstant això, l'impacte informatiu pot ser major o menor en funció de l'enfocament que s'acabe donant a la notícia. La supressió o eliminació d'informació important també pot ajudar a generar un clima de normalitat o, per contra, suscitar un clima d'inestabilitat on les sensacions de vulnerabilitat i d'incertesa s'apoderen de l'opinió pública. Això vol dir que els mitjans de comunicació no es dediquen únicament a informar sobre els successos que esdevenen en el món, sinó que es converteixen en actors rellevants de la construcció social de la realitat.


La publicitat del risc


La creixent interconnexió de les relacions, a la qual anomenem globalització, és responsable del creixement del malestar social, ja que és responsable indirecta del creixement de l'alarma social perquè els mitjans de comunicació difonen i multipliquen el coneixement col·lectiu sobre el perill i el risc, això és el que es pot dir alarmisme segons Gil Calvo (2003).


Les notícies i imatges sobre crisis, atemptats, desastres i catàstrofes es propaguen instantàniament a tot el planeta, contagiant immediatament l'alarma social.


El risc té una gran potència expansiva. En aquest sentit, s'ha de tindre en compte que risc no significa amenaça o catàstrofe, però sí l'anticipació d'aquestes.


Els riscos com a tals no són reals, encara que es troben en un permanent procés de convertir-se en reals per les seues potencials conseqüències (Gonzalo Iglesia, 2011). Encara que el que ha crescut amb la globalització no és tant el risc real sinó el risc percebut. És a dir, hui dia s'investiga, es descobreix i es fa pública una fracció dels riscos potencials, en els quals el risc percebut que els mitjans de comunicació revelen semblen augmentar molt per damunt de quant puga fer-ho el risc real (Gil Calvo, 2003).


La nostra és l'era de la informació –com l'ha batejada Manuel Castells (2000)-, l'era dels mitjans de comunicació –com prefereix anomenar-la Thompson (1998)- o l'era de l'opinió –com també la denomina Enrique Gil Calvo (2003)-. Això implica que les institucions encarregades de produir informació són hui determinants, perquè totes les altres institucions – econòmiques, científiques, polítiques o socials- només poden actuar en funció de les primeres. I dins de les institucions comunicatives, la principal és l'anomenada opinió pública, la funció de la qual és definir socialment la realitat (Gil Calvo, 2003). Per tant, si la realitat ens sembla alarmant és perquè així és definida per l'opinió pública, amb independència que semblant alarma social estiga o no justificada.


S'entén que una de les funcions dels mitjans radica a construir una imatge ajustada sobre el risc i estructurar de forma equilibrada el debat, basant-se en fonts científiques, polítiques i econòmiques. Encara que, al mateix temps, un dels problemes més recurrents per als professionals de la informació consisteix a reduir la complexitat del llenguatge dels experts per a traduir-lo en un missatge comprensible a les seues audiències (Gonzalo Iglesia i Farré Coma, 20011). No obstant això, els mitjans i el periodisme són necessaris per a fer visibles els riscos que d'una altra manera no serien coneguts per la població o fins i tot serien ignorats en els debats polítics i científics.



Les situacions de crisis encaixen molt millor amb els valors noticiosos dels mitjans per a atraure audiències: trenquen amb la normalitat, espectacularitzen creen històries d'interés humà, etcètera. En molts casos es critica l'aprofitament sensacionalista dels esdeveniments catastròfics per a orientar l'agenda o magnificar el risc.


Els mitjans participen de la percepció social del risc, però existeixen molts altres factors que condicionen la construcció dels significats del risc. Les característiques del públic o del context social on es produeixen i difonen les informacions són alguns d'ells.


La comunicació de risc ha anat guanyant espai i importància dins de l'espai mediàtic fins al punt que és impossible separar-los l'u de l'altre. D'una banda, els mitjans consideren l'amenaça del risc com un tema privilegiat en les seues rutines productives. Per un altre, les preocupacions i mitjans socials retroalimenten els processos comunicatius sobre aquest tema (Gonzalo Iglesia, 2011). Així, els mitjans de comunicació fan visibles o invisibles els riscos.


La por com a estratègia de manipulació

En aquests dies en què tant es parla de virus mortiferos, pandèmies i contagis, val la pena una reflexió sobre la por. Utilitzat pels mitjans de comunicació (al servei del poder buròcrata i polític), com a eina de manipulació social.


La por i els seus usos polítics pot servir per a entendre moltes de les coses que passen en aquest món que habitem, la por té poder per a canviar el món, com també el té l'esperança. La por és un instrument summament poderós que el neoliberalisme (que és sens dubte molt més que una teoria econòmica) porta encoratjant i manejant des de fa molt temps, com un dels marcs d'interpretació clau per a entendre la realitat i definir-la (Lakoff).


L'escriptor alemany Nemeitz va publicar en 1718 un llibre sobre París amb “instruccions fidels per als viatgers de condició”. Un dels seus consells és el següent: “No aconselle a ningú que camine per la ciutat enmig de la negra nit. Perquè, encara que la ronda o la guàrdia de cavall patrulla per tot París per a impedir els desordres, hi ha moltes coses que no veu… El Sena, que creua la ciutat, ha d'arrossegar multitud de cossos morts, que llança a la riba en el seu curs inferior. Per tant, val més no detindre's massa temps enlloc i retirar-se a casa a bona hora”. Els nostres temors, els nostres malsons, tenen sempre una càrrega històrica i contextual i han sigut sempre una arma política de primer ordre.


La por actual és, no obstant això, una por líquida, difúsa, en expressió de Zygmunt Bauman, i ens transmet que el millor és amagar-se sense un pla de resposta clar perquè no tenim clares les amenaces. Deixeu-nos portar les regnes, ens avisen, perquè contra temors poc tangibles és difícil combatre.


La por, una emoció bàsica que ens paralitza o ens crida a l'acció, és també una construcció sociocultural intencionada. Aprenem a través dels altres què ha de produir-nos terror i com respondre a aquest. I per això els que són capaços d'assenyalar quins han de ser els nostres desassossecs poden fabricar al seu antull el “antídot salvador”.


Però en l'actualitat vivim una època de recrudescència d'aquesta estratègia. En els últims anys, la crisi econòmica ha ajudat als esglaiadors professionals a acoquinar-nos fins a la paràlisi, infonent un temor abstracte als altres, als estrangers, a la despesa pública, al terrorisme i la inseguretat. Naomi Klein ens recorda en La doctrina del xoc que, per als pensadors neoliberals, tota crisi (real o percebuda) és una oportunitat per a aplicar les seues polítiques d'ajust. Paralitzats pels nostres malsons, donem per bo el que en altres circumstàncies ens resultaria inacceptable. Atemorits, ens convertim en persones individualistes, molt més manipulables perquè dividint és més fàcil convéncer. Oblidem ajudar als altres i ens quedem sols convertint-nos en individus molt més vulnerables.


Igual que el text proposava als ciutadans no eixir de casa, els governants actuals ens aconsellen submissió. Ens volen dividits, aplicant l'estratègia de “campe qui puga”, centrats en el que ens diferencia i oblidant el que ens uneix, disposats a renunciar a elements clau de la nostra llibertat en pro de l'anhelada seguretat.


Una por amplificada pels mitjans de comunicació que engrandeixen les narratives de la por; la major d'elles la del terrorisme internacional, però també la de la por a l'immigrant o al diferent, la por econòmica, la por a la violència. Una por que ens situa en una societat del risc (Beck), una por global i globalitzada, de societats violentes, en el qual, tots espantats, hem de combatre'ns, que salvar-nos com puguem, sense fiar-nos els uns dels altres, defensant-nos d'amenaces intangibles però constants, el món està en guerra permanent, les amenaces es relleven entre si, són difuses, no se sotmeten al discurs de la lògica.

Ja no tracten d'il·lusionar-nos amb grans utopies: només es postulen per a salvar-nos dels nostres temors. En paraules d'Eduardo Galeano: “Els que treballen tenen por de perdre el treball. Els que no treballen tenen por de no trobar mai treball. Qui no té por a la fam, té por a la menjada… Por a la porta sense pany, al temps sense rellotges, al xiquet sense televisió, por a la nit sense pastilles per a dormir i por al dia sense pastilles per a despertar, por a la multitud, por a la soledat, por al que va ser i al que pot ser, por de morir, por de viure” És el temps de la por globalitzada.


La por es combat amb informació, es combat enfrontant-se a aquest, s'enfronta en primer lloc decidint mirar-li als ulls; els advertiments dels traficants de por no impediran que l'impuls de moviments socials ens recorden que, encara que a uns pocs els beneficie el terror, l'esperança és per a l'ésser humà l'estratègia conjunta més adaptativa. “Sense treball, sense futur, sense casa, sense por” ens recorden assenyalant el subversiu i mobilitzador de perdre la por.



Informació sanitària i alarma social

Al llarg dels últims anys, la informació relacionada amb la salut ha augmentat considerablement en els mitjans de comunicació. Informacions casuals s'han transformat en informacions habituals. Aquest fenomen és conseqüència de l'interés creixent dels ciutadans per informacions sobre temes sanitaris. I és que la salut ha assumit un paper protagonista en les societats modernes, sent una de les grans preocupacions.


En situacions de crisis, la comunicació d'un possible risc a la societat, particularment si es tracta de temes relacionats amb la salut o la sanitat, resulta especialment delicada per a no produir alarma social. Encara que és constatable l'increment de la informació sanitària en els mitjans de comunicació social, no ho és tant l'augment paral·lel de la qualitat dels seus continguts (Mediavilla, 2007).


Per a elaborar productes periodístics d'informació sanitària és convenient seguir una sèrie de recomanacions per a evitar suscitar alarmisme o confusió entre la societat. Segons González Rojas (2004), les notícies de l'àmbit científic-sanitari, haurien d'estar avalades per periodistes especialitzats en la matèria, ja que sabran calibrar de forma més precisa l'impacte de les informacions, donada la transcendència social i el caràcter sensible d'aquesta mena de temes. I no s'han d'incloure dubtes ni mitges veritats que puguen degenerar en alarma social o falses expectatives. L'especialització d'aquells que elaboren la informació afavorirà, d'aquesta manera, un tractament informatiu més responsable. Posteriorment, en la presentació de la informació, s'ha de rebutjar el llenguatge confús i tècnic a favor de la claredat i, amb ella, l'accessibilitat de tots els públics.

Però malgrat l'increment en el nombre de notícies sanitàries, el nombre de periodistes especialitzats en els mitjans de comunicació no ha variat, la qual cosa representa una dificultat per a mantindre el nivell adequat de qualitat, rigor i profunditat en el tractament d'aquesta mena d'informació.


Exemple d'això són les dades obtingudes per la investigació Informe Quiral (2006), basada en els 57 diaris de major difusió a Espanya, en la qual es va observar el següent:


  1. El 33,3% d'aquests diaris tenien alguna secció periòdica dedicada a la ciència, salut o tecnologia.

  2. El 27% va declarar no disposar de cap redactor especialitzat en ciència, salut o tecnologia.

  3. En els mitjans en els quals si que hi havia periodistes especialitzats en la matèria, el número d'aquests oscil·lava entre 1 i 4.

  4. El 69% dels redactors encarregats de cobrir la informació científica, mèdica i tecnològica tenien una formació de periodisme, el 25% procedia d'altres carreres de l'àmbit de les ciències socials i el 6% de ciències experimentals (Márquez Hernández, 2010).


Segons l'Informe Quiral (2006), la quarta àrea temàtica més tractada en el periodisme sanitari especialitzat va ser la de crisis alimentàries i epidèmies, la qual engloba situacions crítiques tant de repercussió nacional com internacional.


Patrons de cobertura de la informació sanitària


Un de les principals troballes de l'Informe Quiral (2006) ha sigut la identificació de dos patrons de cobertura periodística, és a dir, dues formes diferents de tractar la informació sanitària. Cadascun d'ells té un impacte determinat en l'opinió pública i van ser denominats “Patró Agut” i “Patró Crònic”. Aquests patrons van ser descrits per primera vegada en l'Informe Quiral de 1999, comprovant-se en els informes successius la continuïtat d'aquests models.


El Patró Agut coincideix amb una mena de cobertura ràpida (notícies curtes), poc especialitzada (ús d'informació procedent d'agències, fonts oficials i institucions, etcètera) i de gran impacte mediàtic (freqüència elevada de portades i editorials). Per part seua, el Patró Crònic descriu un tipus de tractament periodístic de menor impacte (menys portades i editorials), però més especialitzat (textos situats en suplements especialitzats i major utilització de fonts primàries com ara revistes científiques i veus expertes) i un treball periodístic més elaborat (textos més llargs i amb major suport gràfic).


L'alt impacte mediàtic del Patró Agut –el qual queda reflectit en l'elevada freqüència de portades i editorials, en la simultaneïtat de la cobertura en diferents mitjans i en el breu però intens període de temps en el qual es produeix la notícia– fa que les notícies que segueixen aquest patró siguen més visibles i despunten més en l'agenda mediàtica i en la societat.


Anàlisi del cas de la carn de cavall

Si analitzem el discurs mediàtic del cas de la carn de cavall, podem observar que en les notícies apareixen alguns missatges que són potencialment més alarmistes i missatges que, en contraposició, poden resultar més tranquil·litzadors. Per tant, la fórmula lèxica s'articula entorn de l'eix alarmista-tranquil·litzador. Les notícies analitzades utilitzen uns termes que construeixen el cas segons aquest eix.


Respecte a termes més alarmants, podem trobar “frau alimentari”, “alarma sanitària”, “escàndol”, “el Col·legi de Veterinaris ha donat la veu d'alarma”, “extremadament greu”, “reunió d'emergència”. D'altra banda, apareixen expressions més tranquil·litzadores, com “no afecta a la seguretat alimentària”, “els riscos sense limitats”, “no existeix risc”, “els consumidors han d'estar segurs”, “no hi ha perill per a la salut”. Així i tot, cal destacar que els missatges més alarmistes es troben més destacats en la notícia, ja que apareixen en titulars, antetítulos o en el lead. Mentre que les expressions tranquil·litzadores solen trobar-se en el cos de la notícia. Així que podem deduir que s'està posant èmfasi en la qüestió més alarmant del cas.


A més, el discurs mediàtic se serveix a vegades de lèxic tècnic que, malgrat la seua aparent neutralitat, genera desconeixement entre la societat, la qual cosa pot degenerar també en alarmisme. Algunes expressions d'aquest tipus són “s'ha demanat que es facen proves per a detectar la possible presència de fenilbutazona, un antiinflamatori usat sovint en els cavalls i que provoca greus efectes adversos, com l'anèmia aplásica o la supressió de glòbuls blancs” (El País, 13/02/13)

D'aquesta forma, podem comprovar que les notícies analitzades es basen en el mateix eix vertebrador, llançant en algunes ocasions missatges potencialment generadors d'alarma i en unes altres missatges de tranquil·litat.


L'enquadrament que se li atorga a les notícies en el cas de crisis sanitàries és molt rellevant, ja que segons l'enquadrament que els mitjans de comunicació realitzen sobre una crisi, es produeix una reacció en la societat i de manera conseqüent en l'administració responsable que li porta a actuar d'una determinada manera (López Villafranca, 2012).

En el cas de la carn de cavall l'ús dels diferents frames va variar segons el moment en el qual es trobava el cas. D'aquesta forma, quan va sorgir la crisi de la carn de cavallen les notícies predominaven els eixos discursius d'atribució de responsabilitat i de conseqüències per a la salut humana, ja que inicialment es vol esclarir quines són les causes que s'haja produït aquesta crisi i si hi ha algun perill per a la salut.


Posteriorment, en el segon període els tres eixos discursius apareixen de forma bastant equivalent. I finalment, en el tercer període, quan ja han passat els moments més crítics de la crisi, en les notícies preval l'eix de conseqüències econòmiques per a determinar l'abast del cas.



Així, amb l'evolució d'aquest eix discursiu, podem comprovar com el discurs es configura segons l'eix alarmista-tranquil·litzador, ja que inicialment s'informa que s'està intentant esbrinar que risc pot existir per a la salut i acaba explicant que no existeixen perills greus.


Algunes conclusions.

Gran part de les fonts d'informació utilitzades corresponen a institucions públiques i a agents econòmics. En molt poques ocasions s'ha recorregut a experts o especialistes en temes científic - sanitaris. Això resulta contraproduent ja que es fa necessària aquesta figura per a entendre el fenomen de manera més exacta i rigorosa, encara que sense arribar a caure en el llenguatge extremadament tècnic que dificulta la comprensió del missatge i pot degenerar novament en por.


Els eixos discursius predominants en les notícies han sigut el d'atribució de responsabilitat i conseqüències per a la salut. Respecte a l'eix d'atribució de responsabilitat, pot resultar positiu que les notícies es focalitzen en aquest frame, ja que en certa manera es desvia el missatge d'allò que genera més por entre la societat. Però d'altra banda, l'atribució de responsabilitat no va seguir una línia fixa i clara, ja que es van anar assenyalant a nombrosos causants d'aquesta crisi sense arribar a esclarir un a diversos responsables directes, la qual cosa pot originar incertesa.


Quant a l'eix de conseqüències de la salut, s'ha observat que els missatges de tranquil·litat han estat molt presents, evitant així provocar la por col·lectiva. Per tant, a pesar que el cas de la crisi de carn de cavall es configurava com un fenomen potencialment generador d'alarma social per part dels mitjans de comunicació en tractar-se d'un tema extraordinari, que despunta en l'agenda mediàtica i que forma part de l'àmbit de la salut, els mitjans no han creat un clima de por exagerada entre la societat.

No han seguit les pràctiques pròpies del Patró Agut (Informe Quiral, 2006), causants de suscitar alarma social entre la societat. Així, es conclou que la preocupació que ha pogut esdevindre en la ciutadania arran d'aquest fenomen és bastant equivalent amb el risc real d'aquest cas.

Així i tot, els mitjans de comunicació han incorregut en certs errors en el tractament periodístic d'aquest cas, com és l'escassa utilització de fonts d'informació científic-sanitàries, que hui dia resulten necessàries en aquesta mena d'esdeveniments.


Periodisme i estigma social de les minories

Mugak i XenoMedia van treballar (Any 2000) en una anàlisi sistemàtica dels mitjans de comunicació des de la perspectiva de la (re)presentació de les minories ètniques i la realitat social diversa en la qual ens movem. En aquesta línia, van posar en marxa una enquesta per a interpretar el paper i les responsabilitats de les/els periodistes en la promoció de la societat intercultural i la seua opinió sobre diferents propostes en la consecució d'un tracte periodístic equilibrat de la diversitat.


Els resultats destaquen un interés limitat dels professionals cap a temàtiques vinculades a aquests àmbits. Al mateix temps, s'aprecia una visió homogènia i positiva podent parlar de sensibilitat cap a la multiculturalitat com a conseqüència del nero respecte a les minories, siga per una consideració que s'atinga al políticament correcte, és a dir des d'una solidaritat militant. No obstant això, els periodistes ressalten dificultats i condicionants en la realització quotidiana del seu treball.


Entre les persones enquestades es reconeix que, des d'una aproximació general, les minories ètniques i culturals i les qüestions interculturals en els mitjans de comunicació venen habitualment representades des de fórmules i/o perspectives poc o gens adequades en el 80% dels casos. El 20% restant suposa que aquesta temàtica rep un tracte normalitzat. En general, es reconeix una exagerada estigmatització de les minories i un ús abusiu de llenguatge que vincula immigració i conflicte encara en els casos en els quals manca del mínim valor informatiu.


L'enquesta busca conéixer l'opinió dels i les periodistes davant determinades afirmacions. La pràctica totalitat de les respostes coincideix a reconéixer una visió informativa que vincula el col·lectiu immigrant amb la criminalitat i els problemes socials. Per a la meitat de les i els enquestats és una situació extremadament habitual. Amb xifres que ronden el 90% responen que els mitjans cauen en la mera presentació de les minories com a víctimes i subjectes passius de la informació. La coincidència és també molt alta quan se'ls pregunta si, de manera conscient o inconscient, els mitjans presenten les minories preferentment com a element escènic i sense personalitat. Un 82% de les respostes assenyalen que és una circumstància molt o extremadament habitual.


L'enquesta buscava conéixer la consideració dels periodistes davant determinats projectes treballats amb l'objectiu de normalitzar, és a dir, presentar de manera professional, rigorosa i equilibrada als col·lectius de minories o amb l'objectiu de promoure la relació entre representants, col·lectius o persones de minories ètniques i el paper sociocultural jugat pels mitjans.

En primer lloc es preguntava per l'opinió sobre els manuals d'estil o les recomanacions a periodistes en el tractament comunicatiu de la diversitat. La pràctica totalitat de les persones enquestades han considerat molt adequat el paper d'aquestes recomanacions. Un projecte que proposa cuidar l'ús del llenguatge o refereix, per exemple, que ‘Nacionalitat, país de naixement, ètnia, color o religió han de ser esmentats només quan siguen rellevants en la informació’ o ‘S'ha d'evitar el sensacionalisme exagerat que tendeix a l'alarma social’.


Es pregunta sobre la (re)presentació com a subjectes actius, com a veus i fonts informatives i es pregunta per iniciatives que promouen l'especialització de periodistes en el tractament de la diversitat. Més del 70% dels professionals enquestats qualifiquen com molt o summament adequada i necessària l'especialització periodística en àmbits de diversitat. A penes el 14% consideren que és una proposta gens o poc adequada.


En l'enquesta s'observa la recuperació del reiterat discurs de les rutines de producció i l'escàs temps de realització com a justificació de l'absència de rigor informatiu, la caiguda en el fàcil estereotip o, fins i tot, l'absència de fonts alternatives. En aquest sentit, es percep una crítica generalitzada a la pobra qualitat periodística dels mitjans que es vincula a una caiguda en l'espectacularització i el sensacionalisme i es relaciona amb la pròpia explotació laboral dels professionals de la comunicació.


En el mateix sentit s'al·ludeix a la participació de les minories com a professionals de la comunicació. És l'oportunitat de sentir-se plenament reflectit com a ciutadà des d'una efectiva participació social i la promoció d'un sentiment de pertinença. Aquesta situació s'aconsegueix des d'un necessari plantejament transversal de la informació i des de la participació professional de minories en els mitjans. En aquesta visió positiva coincideixen les respostes que consideren majoritàriament que la immigració i les minories ètniques han de ser qüestions abordades des d'una visió transversal (86.0%) enfront dels qui assenyalen que ha de tractar-se de manera específica (14%).


L'èxit de la participació de professionals de minories ha quedat palesa a Holanda amb diversos projectes audiovisuals de caràcter multicultural. S'ha treballat amb una jove presentadora d'origen ètnic minoritari que ha acabat convertida en una estrella mediàtica. La frase més repetida incideix en agraïment pel seu treball entre una joventut de context ètnic minoritari que, finalment, se sent representada i part de la realitat catòdica. En aquest sentit coincideix amb la resposta de la major part de les enquestes. El resultat mostra que la integració de periodistes de minories en els mitjans és considerada com una mesura totalment adequada (42,8) o molt adequada (28,5) i en menor quantitat com una proposta poc o gens adequada (10,8%).

Si fins ara podem observar una coincidència majoritària davant determinades propostes que pretenen vehicular relacions adequades i tractaments equilibrats entre les minories i els periodistes, altres projectes no reben aquesta opinió homogènia. No hi ha unanimitat sobre la posada en marxa de mitjans i/o programes realitzats per i/o per a minories. Es reparteixen entre els que consideren que no és gens adequat (14,2%) o poc adequat (17,8%) i una majoria que considera que és adequat (14,3%), molt adequat (32,1%) o totalment adequat (21,4%). Igualment, la creació de premis que valoren el tracte equilibrat de les minories en els mitjans apareix qualificada com una idea molt o totalment adequada en dos terços dels casos i com a poc adequat en tot just un terç.


La dialèctica davant els mitjans dirigits a col·lectius de minories i realitzats pels propis grups genera diversitat de punts de vista. L'aparició d'aquests nous mitjans remet a l'existència d'una àmplia audiència que no s'identifica i/o no se sent representada en els mitjans, no troba els seus punts de vista, els seus interessos o opinions. Per a uns altres, aquests mitjans poden implicar una desvinculació i una falta d'integració social. Evidentment, la participació i el sentiment d'autoreconeixement en els mitjans pot ser una resposta a aquesta diversitat de punts de vista.


Dues preguntes de l'enquesta qüestionen entorn de la ‘agenda de la diversitat’. Aquest projecte implica l'accés dels periodistes a la identificació de fonts informatives procedents del món de la immigració en tres àmbits: associacions pròpies d'immigrants, associacions de suport a la immigració, o persones rellevants en l'àmbit migratori amb context migratori i/o autòcton. Al temps, implica la pretensió d'establir relacions i connexions amb periodistes que pretenen un periodisme rigorós, professional i solidari que valore la necessitat d'un accés àgil a fonts d'informació, punts de vista i opinions alternatives. L'objectiu és la creació d'una base de dades interactiva de contactes en Internet amb accés restringit.

Davant la pregunta sobre la utilitat i el possible ús de l'agenda de minories ètniques i culturals per a actuar com a font informativa en temes de minories, el resultat mostra una totalitat de resposta destacant que seria útil (28,6%) o molt útil (71,4%). Preguntats per l'ús de l'agenda per a promocionar la participació de minories com a font informativa en qualsevol temàtica, no relacionada necessàriament amb l'àmbit de les minories, el resultat mostra que un terç l'utilitzaria habitualment i dos terços el faria de manera molt habitual.


Entre els objectius de l'enquesta està conéixer la impressió davant diverses circumstàncies. Quan es planteja una absència de rigor informatiu en la representació de les minories, la totalitat confirma aquesta afirmació en diversos graus: més o menys d'acord (21,4%), molt d'acord (39,3) o en total acord amb l'afirmació (39,4%). Davant l'asserció que ‘Els mitjans no critiquen les declaracions xenòfobes o de tall racista’, les respostes van observar tot el ventall de possibles respostes: gens d'acord (10,7%); poc d'acord (25,0%); d'acord (14,3); molt d'acord (35,7%) i en total acord (14,3%).


Finalment es demanava valorar la frase ‘La informació sobre minories respon al qui, quin i on. No el com i el per què’ i el resultat va suposar una resposta positiva de total acord en la pràctica totalitat de les enquestes. És a dir, reconeixement de l'absència de rigor i dedicació a un tema tan sensible com el que ens ocupa.


L'enquesta tracta d'enfocar les consideracions dels propis professionals sobre el paper dels mitjans i les seues possibilitats d'influència en el procés de representació de la diversitat social i cultural de la realitat del país. D'una banda es qüestiona la capacitat dels mitjans en la recreació de les minories en l'imaginari col·lectiu. La pràctica totalitat està molt d'acord (25%) o totalment d'acord (70%) amb l'asseveració.


També es planteja la capacitat de la direcció de les empreses de comunicació per a canviar la idea i imatge de les minories. El resultat és pràcticament unànime i prop del 90% jutgen que poden influir molt o canviar-lo tot. Per al 10%, les possibilitats de canvi són molt limitades. En el mateix sentit, la totalitat dels enquestats creuen que les/els periodistes poden canviar l'actitud personal i social destacant que és més fàcil promoure la sensibilització entre periodistes que intentar canviar les estructures mediàtiques.


És interessant aquest reconeixement de la necessitat d'una visió sensible per part de cada professional de manera individual. En aquesta línia se situen moltes de les propostes suggerides per les diverses institucions que treballem en l'anàlisi dels mitjans. En múltiples ocasions hem expressat la idea d'un/a periodista sensibilitzada i militant davant el respecte als drets ciutadans en general i el de les persones més indefenses en particular. Una militància demandada des del mer compliment de les pautes professionals de rigor i equilibri en la producció informativa.


Propostes d'acció segons els enquestats


L'enquesta buscava, des de l'experiència professional i el coneixement dels condicionants quotidians del periodista, conéixer l'opinió i ressenyar accions i/o estratègies per a la millora de la relació entre les minories ètnic-culturals i el treball diari dels mitjans de comunicació. Les estratègies plantejades incorporen varietat de propostes que podem emmarcar entorn de tres direccions.

D'una banda, se suggereix l'enfortiment de la participació activa de les minories en els mitjans; en segon lloc, es postula una necessària relació de reconeixement mutu entre minories i periodistes; i finalment, es destaca el paper dels professionals dels mitjans i les fórmules de millora de l'acció.


Es parla en primer terme de l'activació de la presència de minories en els mitjans com a fonts d'informació, col·laboradors i experts, promoure la seua presència com a públic, i la seua participació com a periodistes, presentadors… de manera habitual i quotidiana integrant en la comunicació la pluralitat de punts de vista.

Entre les observacions i els suggeriments s'estableix la imprescindible interrelació entre periodistes i minories mitjançant contactes habituals i de caràcter personal o la promoció de l'especialització dels periodistes en àmbits d'immigració i diversitat de manera que estiga més prop de les múltiples realitats quotidianes. Es parla de la possibilitat de presentació informativa de la normalitat de les comunitats, és a dir, representació de la vida i la convivència quotidiana, de costums, exemples d'integració des d'un enfocament rigorós i equilibrat… Suposa el recurs d'estratègies discursives i d'acció que vetlen pel respecte i fomenten la riquesa de l'intercultural.


Finalment, podem establir que la professió periodística ha de reconéixer el seu paper i les repercussions de les seues accions i omissions en la representació social de les minories. En aquest treball s'ha d'incorporar a totes les parts i, de manera fonamental, als directius dels mitjans. Algunes de les fórmules passen per la necessitat de valorar les propostes de codis deontològics, manuals d'estil i autoregulació fins a plantejar, en alguns casos, la necessitat de fomentar determinada capacitat de sanció.


En la conclusió, la intenció i l'interès de les organitzacions que posen en marxa aquests projectes és mantindre un seguiment d'aquestes enquestes per a anar valorant l'opinió i conéixer el procés de sensibilització dels periodistes entorn d'una realitat i una societat diferent i diversa en contínua evolució.


Xarxes socials, extremisme i por: estem perdent la guerra en línia

La iniciativa de Theresa May d'exercir més pressió sobre les companyies tecnològiques al voltant de l'extremisme en línia naix d'una frustració que no ha fet més que augmentar després de l' atemptat a Manchester . Hi ha un sentiment generalitzat que no s'està fent prou ni prou ràpid per abordar el problema que suposen la dures paraules i amenaces que inunden les xarxes socials al Regne Unit ia tot Europa.

A tot això s'uneix l'ansietat que s'està perdent la guerra en línia . Internet és el lloc en el qual, sovint, es lliura una batalla que esculpeix les ments i els cors. És el lloc en el qual es comparteixen crides a favor de la violència, on proliferen vídeos sobre com facturar bombes i on se celebren moltes vegades completes atrocitats.

No hi ha cap dubte que les persones que formen part o que donen suport a ISIS s'han convertit en experts a l'hora d'explotar Internet. Pocs minuts després de l'atac de dilluns, hashtags , memes, instruccions i infografies es van distribuir per Internet a través de missatgeries web i xarxes socials.

"Sempre són molt ràpids", afirma una font encarregada de fer seguiment de l'extremisme en línia . "Tracten de capitalitzar els atacs i el caos. S'obren pas en les converses en línia de les xarxes socials. ISIS indica als seus joves fanàtics com han de fer-ho", apunta.

Aquest mes, el comitè d'assumptes d'Interior va dir que el problema, lluny de millorar, estava empitjorant. Així ho van assegurar els parlamentaris a l'lliurar una anàlisi inusualment contundent sobre la indústria tecnològica: "Hi ha un gran nombre de proves que confirmen que aquestes plataformes s'estan utilitzant per expandir odi, abusos i extremisme. Aquesta pauta continua augmentant a un ritme alarmant però segueix sense control i fins i tot, on és il·legal, està poc vigilada. Les proves suggereixen que el problema està anant a pitjor ".

I això és el que sembla. Els arxius de Facebook publicats per the Guardian aquesta setmana donen una impressionant visió sense precedents sobre la manera en què la xarxa social aborda l'extremisme a Internet, i l'embolic en què s'ha ficat. Tot i que els directius semblen tremendament ferits per les acusacions que no estan fent prou i estan ofesos per la idea que no s'estan prenent seriosament l'assumpte, la realitat és que és molt difícil contenir aquest problema.

Els moderadors de Facebook van explicar a the Guardian que fan front a una "missió impossible" tractant de mantenir la xarxa social neta. Hi ha tant contingut i és tan fàcil desafiar les normes que Facebook no pot impedir que es publiqui material ple d'odi.

Durant un mes de l'any passat, els moderadors van donar avís de més de 1.300 posts amb possibles vincles terroristes. Els moderadors van assegurar que això només és la punta de l'iceberg. A la xarxa hi ha vídeos sobre com fabricar una bomba o una armilla suïcida i hi són si vols trobar-los.

Facebook va informar a the Guardian que té un programari que impedeix que es puguin veure certes imatges i que està realitzant fortes inversions en intel·ligència artificial. Això es veu com una altra manera de desinfectar la xarxa social.

Però la realitat per a Facebook i per a May és que potser ni el nombre de moderadors ni el d'algoritmes sigui suficient. Els terroristes, i els que els donen suport, han estat molt llestos i han sabut adaptar-se. Un moderador li va assegurar a the Guardian: "Sempre ens sentim com si estiguéssim un pas per darrere".