Violència de gènere i alarma social

Introducció

La violència masclista és la primera causa de mort entre les dones entre 14 i 45 anys a Europa. Els poders públics han modificat les seues lleis per a castigar amb més severitat als maltratadotes. Però la societat demana als mitjans de comunicació un paper essencial en aquesta mena de violència:


1.- Dos assassinats amb un testimoni comú: la televisió

El 22 de novembre de 2007 moria en un hospital d'Alacant una dona de nacionalitat russa, de 30 anys d'edat, anomenada Svetlana. El presumpte assassí, Ricardo Navarro, un alacantí de la mateixa edat i carnisser de professió, li havia assestat diverses punyalades quatre dies abans. La víctima no va poder superar les lesions que li va produir l'apunyalament en el coll i en les monyiques.

Deu anys abans, el 17 de desembre de 1997, Ana Orantes, una dona de 60 anys, moria a la seua casa de la localitat granadina de Cúllar Vega, després que el seu marit la ruixara amb gasolina. La seua filla xicoteta, de 14 anys, va descobrir el cadàver embolicat en flames quan va arribar del col·legi.


Una dècada separen tots dos successos que tenen dues característiques en comú: les víctimes eren dones que van morir a les mans de les persones amb les quals mantenien directa o indirectament alguna relació sentimental (ex nòvio en el primer dels casos, espòs en el d'Ana Orantes), i ambdues havien aparegut en programes de televisió, fent pública la situació per la qual travessaven.

En 1997 tres dones van ser cremades a les mans de les seues parelles. Només el cas d'Ana Orantes va tindre repercussió social: l'aparició dona denunciant en Canal Sur que el seu marit, embriac, la pegava i la violava constantment, va ser la sacsejada que va fer reaccionar a l'opinió pública espanyola que va despertar, després de molts anys de letargia, a una realitat: les dona espanyoles patien continus maltractaments en les seues llars, una pràctica que, fins llavors, havia sigut objecte de prepotència, broma o argument per a acudits. Una pràctica social de menyspreu, submissió, vexació i humiliació per part dels homes cap a les dones i que els propis costums havien solapat, si no justificat. La irrupció en un mitjà de comunicació tan potent com la televisió va ser el detonant perquè es posara en marxa tot un procés de mobilització social que va arribar fins als legisladors, adormits fins llavors, pels efectes narcotitzants del costum.


L'accepció “violència masclista” és relativament nova. En principi aquest tipus d'actes eren considerats “violència domèstica”. El concepte agrupava els actes de violència que es produïen en el domicili familiar: renyines entre pares i fills, crims passionals, enfrontaments entre germans. Però la realitat va obligar a replantejar-se el fenomen de la violència en el si familiar quan es va comprovar que el 85 per 100 de les víctimes que generaven aquest tipus d'actuacions eren dones. Es va voler separar i distingir el que és la violència en el si familiar en si de la qual genera el fet de ser dona, viure subjugada a l'home i arrossegar un pesat llast històric i social que l'ha diferenciada des de sempre. Amb l'accepció “violència masclista” es vol reconéixer que l'agressió és a la dona a les mans de l'home.


El desenvolupament social, els avanços en matèria d'igualtat que s'han vingut produint des de fa un quart de segle en la nostra societat –composta quasi al 50 per 100 d'homes i dones--, ha provocat una doble reacció davant els casos de violència: d'una banda, un rebuig de tots els col·lectius que veuen com la dona continua sent encara víctima de la força, tant física com moral de l'home, i es disposa a posar tot tipus de mitjans per a erradicar aquesta pràctica; per un altre, la posada en marxa d'un dràstic canvi en la legislació perquè aquest tipus de delictes no queden impunes, siguen perseguits i castigats amb duresa per a intentar erradicar aquesta pràctica social, a l'empara de la llei.


Enmig d'aquestes dues reaccions, tal vegada la més important de totes, que a vegades passa desapercebuda, però que és un treball a mitjà i llarg termini: la prevenció, l'intent d'erradicar, d'una vegada per sempre, la violència de gènere de la nostra societat. A través de polítiques de prevenció i conscienciació és possible que les generacions futures vegen en aquestes males pràctiques només un desgraciat fet històric, propi d'una societat dominada des dels seus orígens per l'home.

Col·lectius socials, organitzacions no governamentals, fòrums d'ajuda a la dona, institucions oficials i representants

del poder judicial han arribat a una amb la educació, per a la prevenció i conscienciació, passa per la informació que de rep a través dels mitjans de comunicació de les notícies relacionades amb la violència masclista. D'altra banda, si s'utilitzen els mitjans de comunicació per a conscienciar, denunciar, condemnar, repudiar aquestes pràctiques, la seua influència deixarà petjada en les consciències dels qui han pensat en alguna ocasió utilitzar la força

abans que la raó per a resoldre els conflictes conjugals. Els mitjans de comunicació han de ser els grans aliats per a fomentar una convivència pacífica entre les parelles i bandejar de la nostra societat aquesta xacra.


Quan els mitjans de comunicació van entrar a conscienciar a l'opinió pública sobre els efectes negatius de la conducció temerària, a través de campanyes publicitàries, casos concrets de víctimes dels accidents de trànsit, estadístiques de morts i ferits en les carreteres espanyoles, etc., les xifres de sinistralitat viària havien millorat en positiu des de feia quinze anys.


Però hi ha vegades en què els mitjans de comunicació no compleixen aqueix paper preventiu per al qual són cridats per la societat davant situacions com aquesta. Experts, amb responsabilitats en mitjans informatius, associacions de dones i institucions públiques han manifestat la seua sorpresa davant l'espectacle que generen certs programes de televisió que s'arrisquen a conseqüències tràgiques.

En alguns casos, “hi ha programes que es converteixen en moltes ocasions en vies o mitjans que calfen situacions que no haurien de calfar” (PUBLICO, 23 de novembre de 2007).


L'evolució de la societat espanyola i les demandes dels ciutadans han modificat els rols tradicionals en el camp de la informació, com en molts altres.

L'última habitació del segle XX va portar fins a les consciències de l'opinió pública conceptes que estaven adormits en una societat trista i grisa i que van despertar, coincidint amb la recuperació de les llibertats a Espanya. Acomiadem la dècada dels 90 conscienciats que la implantació de tres “ismos” pels quals s'havia lluitat durant anys, eren ja una realitat: el pacifisme, l'ecologisme i el feminisme. D'entre tots ells, l'últim era el de més urgent implantació i reconeixement. La dona espanyola havia estat subjugada durant tota la seua història: des de la impossibilitat de votar en unes eleccions, fins a la impossibilitat d'accedir a determinats llocs de treball, passant pel paper que la pròpia societat li havia assignat, tant en el medi rural com en les grans ciutats: mare, mestressa de casa, serventa del marit…, la feina de casa, com s'estilava dir; un terme encunyat fins i tot en els documents oficials en la casella destinada a la professió. Els crims passionals, els càstigs per gelosia, les infidelitats, les relacions amoroses entre senyorets i criades, entre terratinents i