Periodisme i democràcia

La situació laboral del periodista com a factor condicionant de la qualitat informativa: amb precarietat no hi ha qualitat

La crisi econòmica ha accentuat la degradació de la professió periodística i la precarietat incideix especialment en la qualitat dels textos periodístics que arriba cada dia a la societat receptora, uns textos pobres i epidèrmics que obliden la investigació, el contrast i, com a conseqüència, la veracitat. Els periodistes posseeixen unes pèssimes condicions laborals, com s'evidencia en la seua modalitat de contractació laboral, en els seus salaris o bé en els prolongats horaris. Una situació que empitjora per a aquells que decideixen exercir les seues funcions informatives en el mitjà digital. L'objectiu de la present comunicació és, precisament, aquest: examinar i donar compte de com la situació laboral del periodista afecta directament a la qualitat de les informacions i per consegüent a l'audiència que el rep.

Introducció

La crisi que concerneix al país des d'almenys des de l'any 2008 no ha fet sinó aombrar el panorama professional periodístic, sovint marcat per la precarietat. L'intrusisme laboral, la baixa remuneració, la desocupació, els horaris prolongats, la falta de prestigi, les contractacions temporals, el baix índex de sindicació i l'escassetat d'independència són alguns dels factors que han portat a la professió a rodar pel pendent i, al periodisme, com a informació, a inclinar-se al sensacionalisme, l'espectacle, el pensament efímer i la quantitat en detriment de la qualitat dels continguts.

A aquesta precària situació cal sumar un altre factor que ha posat en escac al periodisme tradicional. Es tracta de la caiguda de la inversió publicitària, que s'ha manifestat en els últims mesos amb extrema duresa, sobretot en els diaris impresos. Les dades de l'estudi i2p, que realitzen la companyia de control publicitari Arce Media i la consultora Media HotLine, corresponents al primer trimestre de l'any 2012, reflecteixen una reculada de la inversió publicitària més intensa que la registrada des de 2009, quan la inversió va caure per damunt del 22%. En la premsa diària convencional, la caiguda ha sigut d'un 20,7%. Les dades de l'estudi Infoadex (2012), sobre inversió publicitària a Espanya reflecteixen, així mateix, un decreixement del mercat publicitari del 6,5% sobre els 12.893,1 milions d'euros que es van aconseguir l'any anterior.

Aquest context, lògicament, posa en perill el rigor informatiu, ja que s'ofereix un producte que obvia els adequats procediments professionals. Com adverteix Antonio López Hidalgo la precarietat laboral ha creat noves rutines de treball en detriment de la qualitat informativa que se sustenten en un mínim maneig de fonts en l'elaboració dels textos, en informacions no contrastades ni verificades, en un lèxic cada vegada més pobre i en un ús limitat de gèneres periodístics. Com a conseqüència, els professionals de la informació queden atrapats en una espiral que dona com a resultat uns textos periodístics pobres i epidèrmics que obliden la investigació, el contrast i, com a conseqüència, la veracitat. En aquest sentit, Juan Méndez s'ha lamentat que “els periodistes, a causa de diferents motius, han oblidat el dret que tenen els ciutadans a rebre una informació veraç, convertint-se així en mers transmissors i en màquines gravadores reproductores”.

A aquesta situació no ajuda, d'altra banda, els intents per mediatitzar els continguts que creixen cada any. De qualsevol manera, els professionals de la informació estan subjectes a multitud de pressions i amenaces que li venen des de diferents fronts. Situació que no sols ha afectat la seua dignitat sinó que també repercuteix en la manera en què aquests desenvolupen el seu treball i, per consegüent, en la forma en què la informació arriba als ciutadans. És a dir, els periodistes espanyols en patir una forta precarietat laboral -fet que sens dubte influeix en el desenvolupament de les seues funcions i en la manera de tractar i interpretar la realitat- no elaboren una informació de qualitat, perjudicant així el conjunt de la societat receptora.


La precarietat laboral en el si de la professió periodística

Les condicions de treball existents en determinades redaccions informatives i recentment Internet han dificultat l'estabilitat econòmica i laboral dels informadors durant dècades. A més, la crisi econòmica en la qual està immers el país no ha fet més que empitjorar la situació: la venda bruta de publicitat en premsa s'ha retallat un 42,9 per cent i els ingressos per venda d'exemplars han caigut un 14,2 per cent. Es tracta d'una situació que bé podria definir-se com la crònica d'una mort anunciada, perquè des de 1990 es ve exigint la cerca de nous models de negoci que no han arribat a realitzar-se. No obstant això, i si bé influeixen diferents agents, els problemes més importants a l'hora d'abordar la degradació de la professió periodística, d'acord amb els directius de les organitzacions territorials integrades en la FAPE, són sens dubte les modalitats de contractació laboral i el salari, seguits, molt des de lluny, per l'intrusisme i la deficient qualitat de vida que implica ser periodistes. De fet, en els últims anys es tendeix progressivament a pitjors tipus de contracte. Com expliquen María José Canel, Roberto Rodríguez i José Javier Sánchez “hi ha milers de joves en atur posats a treballar per quatre euros i molts més que treballen fins i tot sense cobrar”, una situació que desestabilitza el mercat i que resulta perjudicial per a la professió.

La veritat és que des que començara la crisi econòmica en 2008, s'ha disminuït la proporció de contractes indefinits, mentre que s'han generalitzat altres fórmules d'ocupació alternatives, però menys estables. Són massa les empreses en les quals es produeixen situacions d'abús i vulneració dels drets dels treballadors, en obligar-los a donar-se d'alta com a autònoms quan en la realitat estan fent un treball a jornada en la redacció. Els contractes que ofereix el mercat laboral periodístic desemboquen en una precarietat salarial.

Walter Lippmann, en la seua famosa obra Opinió Pública (1992) afirmava que el periodisme era una professió poc dignificada, mal pagada, insegura, penosa i regulada per principis científics. Ara com ara, vint anys després, les dades continuen vigents pel fet que els professionals de la informació suporten sacrificis salarials i laborals per a salvaguardar el seu ús. José Alonso Seco descriu molt bé aquest escenari quan afirma que en les redaccions “a més de trobar a un gran nombre de becaris hi ha professionals que treballen en les oficines sense tindre contracte i per tot just uns sis-cents euros”. Són unes aportacions que tornen a posar de manifest la idea que els periodistes són una tropa mal pagada i pitjor considerada. La situació ha arribat fins a tal límit que el Col·legi de Periodistes de Catalunya va establir, en 2009, sota la direcció del llavors degà, Josep Carles Rius, unes tarifes mínimes per als serveis de premsa i comunicació corporativa amb l'objectiu de frenar la precarietat en el sector.

Malgrat que els baixos salaris no afecten per igual a tot el gremi, perquè varien en funció dels anys dedicats a la professió i al sector informatiu de referència, parlar d'una professió en la qual la majoria dels seus assalariats cobren menys de mil euros és una tasca vergonyosa, si més no indignant, i més encara quan al llarg dels últims anys s'ha detectat una apreciable deterioració en les condicions laborals i professionals.

En aquest context, proliferen les iniciatives empresarials fugaces i es disparen les ofertes de treball fem, que substitueixen la qualitat per la quantitat. D'aquesta manera, els periodistes ja no han de preocupar-se per oferir uns productes informatius que respecten els procediments professionals, sinó que es converteixen en mers transmissors de l'audiència i creen textos periodístics on es valora més el pes dels seus caràcters que el significat d'aquests.

Amb precarietat no hi ha qualitat

La precarietat laboral ha donat lloc a una parcialitat i superficialitat periodística que han substituït la qualitat per la quantitat. L'enorme quantitat de dades, declaracions i opinions de les quals es componen diàriament els mitjans de comunicació, produeixen en el públic corresponent la sensació de pluralitat, quan l'única cosa que s'està produint és una il·lusió res correspondència amb la realitat. A més, l'esdeveniment periodístic és cada vegada més previsible, programat i rutinari pel fet que moltes de les coses que esdevenen estan planificades perquè els mitjans de comunicació les donen a conéixer a les seues respectives audiències. En aquesta línia, els experts no han titubejat a l'hora d'assenyalar que la difícil situació per la qual travessen aquests professionals desemboca en un periodisme pobre, trivial i sensacionalista on s'oblida la investigació a favor de les informacions procedents de les agències de notícies, de les oficines de premsa, de les institucions públiques o bé de les literals declaracions dels diferents personatges.

Manuel de Guzmán recorda que en la selecció i elaboració de notícies entren en joc gran nombre d'interessos com el filtrat que les agències nacionals efectuen sobre les informacions, la ideologia de l'empresa, el director del periòdic, les normes polítiques i el redactor en qüestió. De la mateixa manera, Juan Luis Cebrián apunta que “existeix un dret a saber dels ciutadans que només ha de ser correspost per un esforç de veracitat dels periodistes”. La reflexió entorn de la veracitat de la informació ha portat al professor de Dret Constitucional de la Universitat de Huelva, Fernando Álvarez Osorio a assenyalar que, a causa de la precarietat que pateix aquest sector, els periodistes no respecten l'article 20d1 plasmat en la Constitució Espanyola ja que les informacions que transmeten, en la majoria dels casos, no han sigut ni contrastades ni elaborades sinó que s'han plasmat d'una forma íntegra en el suport corresponent. I és que, la falta de contrast i verificació és tan acusada que l'Associació de la Premsa de Madrid ha alertat que el redactor treballa literalment sense fonts, sense escatimar a l'hora d'utilitzar les declaracions entrecometades de personatges de l'actualitat política, econòmica o social, sense cap atribució.

Els avanços tecnològics també han provocat canvis substancials en els processos productius ja que han donat lloc a una nova manera de fer periodisme i, per consegüent, d'elaborar les informacions. Les tasques de recollida de dades i d'edició han variat notablement el que ha perjudicat la qualitat informativa: s'abusa d'Internet i hi ha absència d'informacions pròpies. En aquest sentit, si els textos periodístics publicats pels mitjans tradicionals es caracteritzen per una qüestionable qualitat informativa, pitjor es presenten els publicats en el mitjà digital. De fet, cada vegada està més generalitzat el concepte de crowdsourcing, un terme amb el qual s'al·ludeix a un fenomen associat a la web 2.0, consistent a recórrer a l'audiència com a font i com a productora de continguts.

L'obsessió per la quantitat porta igualment associats altres problemes, com el plagi d'informacions i el pirateig de continguts. En aquesta línia, Díaz Nosty observa que l'escassa qualitat de les edicions digitals està relacionada amb el fet que, en la majoria dels casos, es tracta d'ocupar una posició en la xarxa, fer una promoció molt barata o tindre presència temptativa. Els mitjans creen escenaris i cultiven forçosament textos periodístics per a poder complir la seua funció diària de transmetre un determinat volum d'informació. A més, per tots és sabut que lluny de la mítica idea que el periodisme ha d'oferir als seus destinataris una informació rellevant i intel·ligible, degudament jerarquitzada o valorada, tots els mitjans de comunicació, siga com siga el seu suport, estan vinculats a una tendència política que, en hagudes comptes, no es deté al marge de la informació sinó que l'envaeix encobertament.

No obstant això, no hem d'oblidar que la tasca del periodista, lluny dels vells tòpics estesos al cinema i en la literatura, va més enllà de contar el que succeeix. El professional de la informació, a més de disposar d'un cert bagatge, ha de tindre un cert domini en el llenguatge, ha de valorar, seleccionar i jerarquitzar la informació per a aconseguir atraure l'interés del públic.

Textos periodístics per al record

La mala qualitat dels textos periodístics pot observara de maneres molt diferents. D'aquesta manera, poden implicar una visió parcial i superficial de la realitat i portar amb si una acumulació de fets sense sentit, redundants, homogenis, trivialitzats i fragmentaris.També es pot apreciar en aquells textos periodístics que estan carregats de declaracions ja siguen d'actors socials procedents de diferents camps (política, economia, cultura, esports…) o bé de persones anònimes. Aquestes declaracions han donat lloc a una pobra i epidèrmica modalitat denominada periodisme de declaracions.

El periodisme actual tampoc reforça la seua autonomia enfront dels poders polítics, sinó que transcendeix de la mera relació periodisme-política, una relació que no sorgeix d'una mescla ni d'una derivació dialèctica. D'aquesta manera, el sistema polític no sols subministra dades i opinions sobre fets considerats rellevants pels periodistes, sinó que com a fonts interessades produeixen fets planificats. Per a Lorenzo Gomis el sistema polític és una font inesgotable de notícies ja que “està molt interessat a aparéixer als ulls dels ciutadans, dels propis funcionaris, dels militants del partit governant, de les potències exteriors i en general de l'univers món”. En similars termes es pronuncia Miguel Ángel Vázquez qui descriu molt bé aquesta situació assenyalant que la conjunció de diversos factors com les rutines productives de les empreses periodístiques, la proliferació de gabinets de comunicació en institucions públiques i privades i el creixement exponencial d'emissores de ràdio i televisió, afavoreix una dinàmica de treball en la qual els mitjans de comunicació tenen una dependència de l'agència establida per les fonts informatives, especialment les que ocupen els llocs més rellevants en la jerarquia política, econòmica, social i cultura.

Els mitjans digitals no dubten a donar cabuda a la notícia, sense tot just contrastar la información.de aquesta manera, incompleixen un dels principis bàsics del periodisme: contrastar la notícia i, en el seu cas, optar per dues fonts diferents. Aquests principis bàsics se sacrifiquen en nom de la immediatesa que, en aquest cas, passa també per replicar el que altres mitjans avancen, en una sort de carrera boja.

Es tracta, sens dubte d'informacions que violen el dret constitucional que té la societat a rebre una informació veraç. En aquest sentit, podem afirmar que assistim a un arruïnament en l'art de fer informació per part dels periodistes ja que, d'una manera o una altra, l'informador s'ha convertit en un mer transmissor manipulat que no pensa en les seues funcions i difon tot el que li arriba a les mans. Com a conseqüència d'aquest degradat context el Premi Nobel de Literatura, el colombià Gabriel García Márquez, ha afirmat que “pateix com un gos” per la mala qualitat del periodisme escrit i perquè és estrany trobar notes o reportatges que siguen autèntiques joies. L'autor de Cent Anys de Soledad i L'amor en temps de cólera també s'ha lamentat que el periodisme actual es fa de pressa, per la qual cosa els periodistes no poden pensar millor el que escriuen.

A la recerca de solucions

Arran de la mala qualitat informativa que presenten la majoria dels textos periodístics publicats tant en els mitjans tradicionals com en els digitals molts han sigut els autors els que han alçat la veu per a destacar que cal aconseguir un bon acompliment de les funcions del periodista. Aquest repte exigeix dels professionals tant la capacitat d'actuar com contrapoder com la de denunciar els excessos alhora que s'aporta a la ciutadania la bases necessàries per a una democràcia. Així, per exemple, cal enfortir la consciència analítica del periodista, girar la vista arrere per a recuperar el sentit crític que històricament ha caracteritzat a la professió, encaminant els seus passos sempre cap a la cerca de la veritat i el seu servei a la societat.

Proposem tres vies perquè el periodista posseïsca les condicions idònies per a exercir un autèntic treball. La primera d'elles passa per l'empresa periodística que no haurà de desnaturalitzar i lesionar els drets de les persones. La segona se centra en els mitjans de comunicació, en general, i en els periodistes, en particular, els qui mai hauran d'incórrer en la tergiversació, posant en pràctica el criteri de coherència ètica. I la tercera fa al·lusió a la qualitat que ha de prevaldre en deteniment de la quantitat.

Altres experts aposten per recuperar els espais per a la reflexió i el debat, cada vegada més absent en els mitjans convencionals. I és que, rescatar el debat en les redaccions i en l'àmbit públic és imprescindible, és una condició necessària per a eixir de la crisi. També és necessari el debat públic pel fet que els ciutadans no poden assistir, indiferents, a aquest espectacle de degradació dels mitjans.

L'anàlisi d'aquestes proposicions, així com el seu estudi comparatiu amb altres propostes, permet afirmar que existeix un consens en la manera de combatre aquest periodisme epidèrmic. Així, i a tenor de les consideracions efectuades, els periodistes si volen combatre la crisi que travessa la seua professió hauran de complir la seua comesa d'acord amb el mètode i tècniques ètiques prèviament establit, sense preocupar-se de la naturalesa, finalitats i conseqüències del seu quefer diari. D'aquesta manera, ells deixaran de complir funcions estranyes al servei d'interessos aliens i l'audiència no veurà enganyat ni transgredit el seu dret a la informació.

Què hi ha darrere de la nova espenta per a la sindicalització per part dels periodistes

Article sobre la situació dins del món anglosaxó.

Considerem qui fa la notícia. Des dels treballadors essencials fins als treballadors de concerts i els que treballen des de casa, la pandèmia COVID-19 ha posat qüestions laborals a les agendes dels periodistes.

Al mateix temps, els periodistes es veuen cada vegada més com a "treballadors" i formen sindicats per tractar qüestions de llarga data de la seua indústria.

Segons el nostre recompte , des del 2015, els periodistes s’han sindicat a més de 80 mitjans de comunicació digitals i antics, inclosos a BuzzFeed, VICE Canada, Vox, Canadaland i 28 marques propietat del conglomerat Hearst Magazines.

Retorn al futur?

Els sindicats de periodistes no són cap novetat. Als anys 30, periodistes de diaris es van sindicar per protegir la independència editorial i negociar col·lectivament les condicions laborals. Cap a la dècada de 2000, els sindicats heretats de mitjans de comunicació s’enfrontaven a grans reptes: les redaccions tradicionals eren destruïdes per acomiadaments . I els successors digitals, amb la seua sensació d’inici tecnològic, semblaven estar culturalment fora dels límits dels sindicats.

Per tant, va ser sorprenent quan el personal de Gawker, amb seu a Nova York, va anunciar a la primavera del 2015 que s’estava sindicalitzant, iniciant una onada de sindicalització als mitjans digitals. Des de llavors, milers de nous membres s’han unit a The NewsGuild , al Writers Guild of America, East i als Communication Workers of America Canadà .

L’organització no ha deixat el pas enmig de la pandèmia. Les conseqüències econòmiques de COVID-19 i les demandes de justícia racial elevades per les protestes contra el racisme anti-negre donen al moviment sindical dels mitjans una causa renovada.

Per entendre per què i com els periodistes es sindiquen, hem entrevistat 50 treballadors dels mitjans de comunicació i personal sindical implicats en aquest impuls organitzador del nostre llibre, New Media Unions . Van sorgir tres temes que persisteixen a mesura que els periodistes continuen organitzant-se.

Protecció i veu

Els periodistes es van organitzar per millorar els seus mitjans de vida, inclosos els baixos salaris i la precarietat laboral. La sindicació permet als treballadors dels mitjans de comunicació negociar acords de negociació col·lectiva legalment vinculants amb els empresaris. Els contractes han elevat els estàndards laborals, introduint mínims salarials, augmentant les prestacions i un procés per convertir els autònoms en empleats a temps complet, per exemple.

A menys de dos mesos de la pandèmia, 36.000 treballadors nord-americans havien perdut la feina, havien estat acomiadats temporalment o se'ls havia retallat el sou, segons el New York Times . Tot i que el trànsit dels llocs de notícies es va disparar mentre un públic ansiós va buscar informació sobre la crisi de la salut, els ingressos publicitaris de les empreses van caure i molts punts de venda van tancar.

En retrospectiva, la sindicalització era una forma de preparació per a emergències. Abans de la pandèmia, els periodistes van actuar per protegir els seus mitjans de subsistència en una indústria volàtil on els tancaments i retallades eren habituals. Els paquets d’indemnització es van convertir en una prioritat de negociació. Mentre les iniciatives sindicals continuen llançant-se, la pandèmia no ha disminuït la decisió dels periodistes de construir una xarxa de seguretat.

Els periodistes també s’uneixen per protegir el periodisme. Els contractes reforcen les divisions entre els departaments editorials i de màrqueting, per exemple. I a mesura que les empreses locals de capital privat compren punts de venda locals, el personal s’organitza no només per preservar els llocs de treball, sinó també per a les notícies locals, el paper de les quals és un servei essencial s’ha reafirmat durant la pandèmia.

Tenir un mecanisme formal per negociar amb la direcció ha donat a molts periodistes la possibilitat de respondre a la pandèmia dels seus empresaris. El Times Guild va proposar , per exemple, reduccions salarials en lloc de acomiadaments, que el Buzzfeed News Union va utilitzar com a model per estalviar llocs de treball a la seua redacció.

Diversitat i equitat

Les divisions racials i de gènere també han estat un impuls per organitzar-se. Els periodistes que vam entrevistar van classificar els seus llocs de treball en un espectre de diversitat estret, des de "bastant blanc" a "majoritàriament blanc" fins a "aclaparadorament blanc".

Els periodistes s’uneixen per canviar aquesta composició per reflectir millor les comunitats que cobreixen. Estratègies que inclouen la reforma de les pràctiques informals de contractació –per exemple, la contractació de xarxes existents d’editors– que perpetuen l’homogeneïtat de la indústria.

Les investigacions i els comptes en primera persona mostren que les dones i, sobretot, els periodistes racialitzats estan infravalorats i sovint no poden mantenir la carrera mediàtica. Els periodistes s’han organitzat per a l’equitat salarial i han negociat contractes amb escales salarials per títol laboral, que tanquen les diferències salarials.

Més enllà del llenguatge contractual que aborda la discriminació i l’assetjament, els nous sindicats de mitjans han negociat la creació de comitès de gestió sindical, canals formals on els treballadors puguen impulsar les empreses a l’equitat, inclosa la retenció i la promoció de periodistes racialitzats.

Quan les protestes de Black Lives Matter es van intensificar aquest estiu, les lluites dels periodistes per la justícia racial es van fer públiques. Els periodistes del Los Angeles Times , per exemple, han pressionat la direcció perquè contractés periodistes més racialitzats i han utilitzat l'etiqueta #BlackatLAT per documentar el maltractament dels periodistes negres.

I després que el diari The New York Times publicara una opinió que demanava una resposta militar a les protestes de Black Lives Matter, els membres del personal van organitzar una resposta del públic, fent una piulada: "Fer això posa en perill el personal de Black @nytimes". Va comportar la dimissió d'un editor sènior.

Cura i solidaritat

El nou moviment sindical dels mitjans ha prioritzat una ètica de cura. Els periodistes es preocupen profundament per la feina que fan i les declaracions que anuncien impulsos sindicals declaren el compromís dels treballadors a produir periodisme per a les seues comunitats.


Moltes campanyes van sorgir d’amics a les redaccions que discutien sobre les condicions laborals. Es van expandir a mesura que els periodistes en llocs segurs van saber que els col·legues cobraven menys per fer la mateixa feina o que no podien pagar el lloguer ni accedir a l'assistència sanitària. L’organització implica establir connexions personals profundes, ja que els periodistes mantenen discussions individuals sobre els problemes laborals i el que podria aconseguir un sindicat.

Com que els periodistes van ser acomiadats durant la pandèmia, aquesta atenció es va traduir en que els membres del sindicat van establir fons de socors. El Florida Times-Union Guild, per exemple, ha recaptat més de 15.000 dòlars per a col·legues que ho necessiten.

Organitzar pot reduir la naturalesa competitiva del periodisme. Els treballadors dels punts de venda que competeixen pels lectors ara comparteixen estratègies d’organització i negociació i donen suport a les accions sindicals amb tuits de solidaritat. Els sindicats també amplifiquen la veu dels periodistes en les discussions sobre respostes polítiques més àmplies a la crisi dels mitjans de comunicació, tal com il·lustra la campanya Save the News de NewsGuild .

Per a diversos periodistes amb qui hem parlat, l’organització sindical és una manera de cuidar-se en un treball que pot suposar un peatge. Com ens va dir un periodista:

“Organitzar ha estat bo per a la meua salut mental. Moltes vegades, com a periodistes, mirem l’estat del món i ens sentim molt deprimits. Una de les cures per a mi ha estat defensar la nostra redacció i altres redaccions. M’ha donat noves esperances a la indústria”.

La sindicalització no solucionarà tots els problemes que té el periodisme. Però un sindicat continua sent la millor eina col·lectiva dels periodistes per mantenir els treballadors dels mitjans de comunicació en temps de crisi i més enllà.